Societat, política i COVID-19: les cultures (científiques) de l'epidemiologia

Les epidèmies contenen un fort element social i cultural, que no té perquè ser extrapolable a altres contexts | Molts s'emplenen la boca de prediccions sobre un nou ordre, més global i just | Primer caldria reflexionar si estem davant un punt d'inflexió social o només davant d'una pandèmia

per Alger Sans i Jordi Vallverdú , Investigador postdoctoral al Dipartimento di Studi Umanistici (Sezione di Filosofia), UNIPV, CPL | ICREA Acadèmia, Departament de Filosofia, UAB (*), 11 d'abril de 2020 a les 10:55 |
Un sanitari, protegint-se per tractar pacients infectats per la Covid-19. | OMS
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 d'abril de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
"[...]alquanti anni davanti nelle parti orientali incominciata, quelle d'inumerabile quantità de' viventi avendo private, senza ristare d'un luogo in uno altro continuandosi, verso l'Occidente miserabilmente s'era ampliata” (Boccacio, 2011: 10)

 
El virus SARS-CoV-2 i la malaltia associada, la COVID-19, estan fent estralls per tot el món. Danys que van més enllà de la quantificació de les persones infectades i totes les morts que hem viscut, afectant-nos a tots, com a membres d'una societat, global en alguns sentits i massa local en d'altres, des de la que estem assistint a un espectacle esperpèntic. Polítics que es barallen, a la vegada que fan campanya electoral a mercè del dolor i, mentre els experts discuteixen els modes de gestió, tot sembla estar en un estat de caos on és la inèrcia la que governa les nostres vides. Aquest és un article escrit a quatre mans, en confinament.
 

L'epidemiologia i la causalitat científica

La vertadera història de la humanitat no ha estat regida pels llistats de regnats, batalles i imperis que ens expliquen a les escoles, sinó per una combinació d'elements biològics (mutacions, gèrmens, epidèmies...), culturals (invencions tècniques, sistemes organitzatius...), així com naturals (canvis climàtics, catàstrofes naturals...), com bé varen explicar Diamond & Ordunio (1999). D'entre els factors que han contribuït a modificar el transcurs de la història, les malalties que afecten a una gran part de la població, és a  dir, les epidèmies, tenen un paper especial en el nostre anàlisi.



La disciplina que estudia les epidèmies és l'epidemiologia i es considera el seu naixement l'any 1854, quan John Snow descobrí el focus de l'epidèmia de còlera de Londres. Des dels seus inicis, l'epidemiologia va augmentar la capacitat d'establir relacions causals entre les malalties i els elements originadors de les mateixes. En alguns casos fou senzill, perquè un únic patogen implicava la malaltia, tot i que amb els anys les malalties més complexes, resultat d'anys de pràctiques i estils de vida o alimentació, varen demostrar ser un repte (Vallverdú, 2016). Bàsicament, els epidemiòlegs dels anys setanta del segle passat varen arribar a la conclusió que moltes malalties tenen un fonament i requereixen d'una resolució que és estrictament social: és a dir, que la salut és alhora política.


 

Les cultures de la ciència i la ciència en les cultures 

La imatge de la ciència que socialment compartim és falsa. Encara perdura la idea que és un mètode privilegiat per conèixer les veritats del món, el qual pot ser implementat, en major o menor grau, a qualsevol altra àrea. La idea assumida és que els resultats científics es confirmen entre ells, creant una xarxa de coneixement veritable que conquereix la foscor de la ignorància, pas a pas. També està implícit que, amb una inversió suficient, és només una qüestió de temps que aquest propòsit es compleixi.
 
Així com la  comunitat científica ha reconegut que aquesta imatge no s'escau amb la manera com es desenvolupa la pràctica científica, encara perdura la idea que, malgrat es pot equivocar, continua sent un mètode que no discrimina, que no entén de fronteres i que, en definitiva, és neutre. Aquest factor pesa més que els errors comesos, car aquests acabaran sent corregits i capturant la veritat. D'aquesta manera és com es justifica que els diferents països apostin per mesurar els possibles i impossibles a partir del criteri d'aquest mètode. Val a dir que tota aquesta concepció és hereva del model de les "ciències de la naturalesa", on s'assumeix un agent actiu, extern a l'objecte passiu que investiga. Ens referim a un projecte occidental de fa vora 400 anys, el qual va ser estès a mesura que es conquerien nacions i es donava -un sentit concret- al món.
 
No obstant això, ens trobem avui -a dia "no me'n recordo" del confinament- davant un mètode científic col·lapsat. No vol dir que no hagués passat mai, però ara és un fet mediatitzat, el qual també mostra que, malgrat es comparteixen dades i llenguatges científics, l'ús que se'n fa modifica els resultats obtinguts. També s'està veient com hi ha mesures que funcionen a mercè de la manera com és una societat, que les diferents formes de vida generen pràctiques científiques específiques, les quals no són tant fàcilment replicables en d'altres.
 
Per tot això, quan ara reclamem les causes de la malaltia o de la (pèssima) gestió, hem de tenir la valentia de reconèixer quin és l'espectre de variables o factors que volem admetre en la discussió. D'igual manera que la salut, la malaltia rarament és el resultat d'un únic procés, sinó la suma al llarg del temps i l'espai d'una munió de variables que conflueixen per a ocasionar un esdeveniment final. Si no tenim la capacitat d'advertir les variables (culturals, econòmiques, psicològiques, socials, genètiques...) que formen realment part del procés que condueix a una pandèmia, no estarem entenent res.
 

Una dona fuma una cigarreta en una terrassa del centre de Barcelona. Foto: Adrià Costa

 
Si els models causals que estudien les malalties han esdevingut cada cop més complexos, la consideració dels elements que permeten mantenir la salut o controlar la malaltia no ho ha estat menys. A més, hi ha el factor cultural i ideològic. Si des del 1954 tenim certeses mèdiques irrefutables sobre els lligams directes entre el tabaquisme i diversos càncers, perquè encara és legal el seu consum? D'altra banda, si moltes malalties tenen origen en deficiències propiciades pel propi sistema (a través de l'educació, les polítiques sanitàries...) no serà l'Estat el responsable de moltes d'elles?

En qualsevol cas, aquestes contradiccions no amaguen un fet encara més confusiu: davant de la pandèmia del SARS-CoV-2 cada Estat decideix formes diferents d'afrontar el problema, fins i tot amb el consentiment dels epidemiòlegs oficials respectius. Implica això que estan tots equivocats, excepte un? Seria fàcil arribar a aquesta conclusió, però la veritat és que aquest procés de cultures divergents de ciència té també a veure amb un factor determinant: les cultures en les quals aquesta ciència s'implementa.
 
Dit en d'altres paraules: la ciència és un fet cultural i, com a tal, n'hi ha més d'una. Això és fa palès, sobretot en els casos que toquen amb la salut; concepte, aquest darrer, determinat per elements socials que disten d'estar totalment classificats en un coneixement sistemàtic. El control social, la distribució social de les cures, la responsabilitat en relació al grup o la col·lectivitat, les pràctiques higièniques sistemàtiques, les tradicions mèdiques, la identificació de la primordialitat entorn del conjunt i no pas de l'individu, poden ser elements divergents si analitzem països com Corea del Sud, Japó, Itàlia o França. Al mateix temps cal tenir en compte la capacitat en recursos de cada respectiu sistema sanitari. Quan es té en compte això és quan ens podem plantejar que en el procés d'erradicar una epidèmia, poden convergir molts factors, els quals cal tenir en compte si volem ser eficients.
 

La ciència és una pràctica inherent en l'ésser humà

Tots aquests experts són persones, millor o pitjor ciutadanes, amb creences, odis, amors i follies, tots ells factors existencials, fenomenològicament inseparables en la formació del caràcter que, a la vegada, és part component de l'actitud amb la que es viuen els fets. Aquesta circumstància és crucial a l'hora d'investigar sobre la pràctica científica. A despit del que habitualment es diu, que això sigui així és desitjable. Mentre que la imatge de la ciència que s'ha presentat a l'apartat anterior s'ha configurat a través d'una història construïda sobre les preguntes que es fan els observadors, el garbuix de sabers incomplets i conglomerats sota el nom de ciència avancen gràcies a les preguntes dels participants (per la diferenciació entre els dos tipus de preguntes, Feyerabend, 1978: 18), els qui, en definitiva, fan ciència.

Actualment, aquests participants s'agrupen en grups de treball, en els que desenvolupen alguna tasca concreta dins d'un projecte determinat, el qual procedeix a partir dels objectius declarats en el moment de demanar el finançament, junt amb els límits que aquest permet costejar. En aquest ambient, és important que cada membre estigui obert a un "intercanvi participatiu" (partizipierenden Austausch, cf. Feyerabend, 1981: 21), on es plantegin solucions alternatives, propostes a primera vista extravagants i a barrejar elements heurístics per, d'una banda, desenvolupar el projecte però, de l'altra, també per modificar-lo i adaptar-lo a les noves circumstàncies.
 

Un hospital de campanya muntat en un poliesportiu, preparat per atendre els pacients que no tenen plaça als hospitals. Foto: Juanma Peláez.


Des d'aquesta perspectiva, les teories científiques són emprades, rebregades, corregides i modificades a partir de múltiples factors que, adés són molt rellevants, adés passen a ser totalment marginals; fins que s'obté allò inicialment buscat o en allò en que s'ha convertit després d'anys d'investigació quan, per exemple, ha avançat tant en una línia, que ha tornat obsoleta la via d'acció inicialment proposada. S'ha d'entendre que, qui s'enfronta a un problema, ho fa sempre des d'un grau d'ignorància (Gabbay & Woods, 2005), situant primer el coneixement del que disposa, per tal de donar sentit a allò que desconeix i, a la vegada que sorgeixen pedaços d'incommesurabilitat, intentant capir això que s'escapa, emprant cada un dels elements que conforma la nostra vida interior. Ens referim a creences, cosmovisions, disputes interiors, expectatives, preocupacions familiars, etc., factors tots ells que tenen a veure directament amb la societat on s'està duent a terme la investigació i que, per tant, ofereixen el punt de vista cultural des d'on es treballa amb un coneixement considerat universal.

La gestió de la ignorància és més important que la del coneixement, car imposa a aquest segon la pressió d'improvisar i innovar constantment, en situacions que moltes vegades escapen als mètodes d'explicació clàssics que aquella àrea considera com a vàlids i que, per tant, es necessita donar compte d'allò ignot per virtut d'un valor epistèmic alternatiu (Magnani, 2017: 1). Això és, abduint una hipòtesis possible que, lluny de voler respondre al problema concret, té la funció de marcar una nova via d'acció, resoldre un puzle (Aliseda, 2006), incomplet pels marges i en el que hi manquen peces, les quals emplenem a partir de les que ja han encaixat, recombinant-les, oferint així una sortida a l'atzucac al que s'havia arribat. Evidentment, no és el mateix generar aquesta peça que considerar-la com a viable. I en aquest procés hi intervenen infinitat de mecanismes cognitius, per tal de trobar l'encaix entre això generat i el coneixement ja adquirit.

Aquest és un procés dinàmic, en què hi ha un element que podem considerar com a creatiu (Sans, 2017), el qual queda obert, car la hipòtesi que serveix per adquirir un coneixement, a la vegada pot modificar el que s'investiga, creant una sinergia en que els éssers humans podem ser considerats generadors i consumidors de coneixement (Hintikka, 2007).

Aquest és un escenari totalment diferent a la caricatura que conservem en l'imaginari col·lectiu, el qual passa per alt els anys que fan falta per tirar endavant una investigació, els errors que es cometen i, fins i tot, el fet que s'investigui el mateix per múltiples vies, acumulant infinitat de fracassos, fins que s'arriba a alguna conclusió, la qual tornarà a estar en estat de contrastació; fins i tot mentre estigui sent utilitzada.
 

La Filosofia, oportunista?

Una pregunta que ens hem de fer des de la Filosofia és si algunes de les reaccions que estem veient de companys de professió són símptoma d'una situació que els ha desbordat o si simplement constata alguns dels diagnòstics més durs sobre el paper d'aquesta branca d'estudi. D'alguna manera, sembla que hi ha certes persones que tenen carta blanca a dir qualsevulla cosa que pensin, amb la impunitat que sembla atorgar la toga del saber o el simple fet de ser llegit només pel club de fans de torn, el qual vol escoltar el refregir de sempre ("Say the line, Bart!").
 
Un exemple és el de Giorgio Agamben, qui, agafant i interpretant quatre dades, a finals de febrer va titllar d'innecessari el confinament, així com la imposició de l'estat d'excepció (Agamben, 2020); mesures que han estat peces clau per controlar una epidèmia que, estant per fi en la seva corba, encara incrementa el nombre de contagis (vora de les 150.000 persones a Espanya, gairebé un milió i mig arreu del món) i de morts (prop de les 15.000 persones a Espanya, 85.000 arreu del món). En la mateixa línia, Byung-Chul Han veu que el virus ha estat situat com el nou enemic del sistema capitalista i emprat com a ninot de palla per aplicar mesures que coarten les llibertats dels individus, però que són ineficaces per combatre la pandèmia. El seu posicionament és interessant, ja que, d'una banda fa un anàlisi suggerent de l'impacte que té el factor cultural de "vida privada" i "vida pública" en els països asiàtics com Corea del Sud o la Xina davant el control, l'acumulació i l'ús de les dades de cada individu per cercar possibles casos d'infecció. Però, a la vegada, no sembla saber com funciona aquesta tecnologia, més enllà de ser quelcom que s'usa en els mecanismes de poder (Han, 2020). És interessant, perquè no analitza què és un algoritme, com es genera ni molt menys quin tipus d'injustícies es poden generar quan es dissenya una programa (per entendre la complexitat de tot això, en relació a  la COVID-19, cf. Guersenzvaig i Casacuberta, 2020).
 

Moltes malalties tenen un fonament i requereixen d'una resolució que és estrictament social: és a dir, la salut és alhora política. Foto: Juanma Peláez.


Seguint la mateixa línia d'entendre el virus com un punt d'inflexió, tenim la visió més bucòlica de Jean-Luc Nancy, qui veu en el "comunovirus" (com l'anomena un amic seu) el moment òptim per apostar per noves maneres de vida, les quals ens facin millor persones i, així, esdevingui una millor societat (Nancy, 2020). Un dels fenomens més explosius ha estat el de Slavoj Žižek, el famós anticapitalista, qui ha publicat "PANDEMIC! COVID-19 Shakes the World" [hom esperaria un assaig obert amb llicència Creative Commons, però la realitat és que només va ser gratuït en versió digital a les 100 primeres descàrregues]. En ell, només continua amb el mateix discurs de sempre, però ara és el virus el que ha donat el cop de gràcia al sistema capitalista i, per tant, d'aquí naixerà la revolució comunista que acabi amb la barbàrie en la que vivim. Totes aquestes figures mediàtiques ofereixen valoracions, sense entendre el que hem explicat més amunt, a saber, que les epidèmies contenen un fort element social i cultural, el qual no té perquè ser extrapolable a altres contexts. En el fons, com passa massa sovint en Filosofia, ofereixen una visió sociològica i antropològica massa simplificada.
 
Deixant de banda si això són actes d'irresponsabilitat o mostres d'un ego enorme, el que a nosaltres ens sembla encara més sorprenent és que aquests escrits siguin publicats i publicitats, fins el punt de ser traduïts. Per molta raó que puguin tenir d'estar alerta i denunciar els abusos que sempre han comès, cometen i cometran els Estats, això no és excusa per refutar mesures que no entenen. El més segur és que, si ho fessin, aixequessin la cella quan els preguntessin pel que passarà després del virus.



Perquè el virus és només un dels problemes que tenim i, aquest, certament contribuirà en bona mesura a agreujar-ne alguns d'ells, però també hi haurà millores en altres sentits, tal i com mostren les lectures d'emissions de CO2 a les grans metròpolis. Podem veure com molts s'emplenen la boca de prediccions escatològiques sobre un nou ordre, més global i just que el que tenim ara, quan encara no s'ha aconseguit que es respectin els drets humans declarats ja fa setanta dos anys, quan cada país se salta a la mínima que pot els Protocols de Kyoto i on l'ecologia és una arma institucional per fer sentir responsable al ciutadà comú, a la vegada que ells incompleixen els pactes i compromisos que assumeixen, sempre que poden. Així doncs, abans de parlar de lliçons transformadores de l'experiència viscuda, potser primer caldria mirar si se'n van extreure en els casos anteriors i, d'aquesta manera, reflexionar si estem davant un punt d'inflexió de canvi social o si, per contra, només estem davant d'una pandèmia.


 
Tot això, sense comptar que, malgrat estiguem vivint un moment excepcionalment dur, quan passi (i passarà), es reemprendran tots aquells processos judicials, els quals han estat esgrimits pels òrgans de poder per crear discòrdia, fer campanya electoral i, sobretot, per generar pantalles de fum. Evidentment, deixem les prediccions als oracles, que de ben segur ja deuen contemplar la bufetada de problemes socials que vindran, quan la normalitat només hagi tornat per a aquells que seguiran amb les butxaques plenes i els problemes de la resta siguin "solucionats" des de la mateixa mentalitat retrògrada que perdura des de fa dos segles.
 
La Filosofia té molt a dir, però si ho fem bé i donem veu als diversos pensaments del món. Per ara només hem vist estrelles mediàtiques, quasi totes elles homes occidentals. Potser el primer que hem de globalitzar és el propi pensament.
 
 

Bibliografia:

  • Agamben, G. (25 de febrer de 2020). Lo stato d'eccezione provocato da un'emergenza immotivata. Il Manifesto. Recuperat de: https://ilmanifesto.it/lo-stato-deccezione-provocato-da-unemergenza-immotivata/
  • Aliseda, A. (2006). Abductive Reasoning: Logical Investigations into Discovery and Explanation. Netherlands: Springer.
  • Bocaccio, G. (2011). Decameron (Kindle Edition). Milano: Simplicissimus Book Farm Srl.
  • Diamond, J. M., & Ordunio, D. (1999). Guns, germs, and steel. Books on Tap
  • Feyerabend, P. (1981). Unterwegs zu einer dadaistischen Erkenntnistheorie. Unter dem Pflaster liegt der Strand, vol. 4. Berlin: Karin Kramer Verlag Berlin, 9-90.
  • Feyerabend, P. (1978). Science in a Free Society. Thetford: Lowe & Brydone Ltd.
  • Gabbay, M i Wood, J. (2005). A practical Logic of Cognitive Systems. The Reach of Abduction. Insight and Trial (volume 2). Amsterdam: Elsevier.
  • Guersenzvaig i Casacuberta, 30 de març de 2020). El País. Recuperat de: https://elpais.com/tecnologia/2020-03-30/los-peligros-del-algoritmo-en-tiempos-del-coronavirus.html
  • Han, B-C. (22 de març de 2020). La emergencia viral y el mundo de mañana (trad. Alberto Ciria). El País. Recuperat de: https://elpais.com/ideas/2020-03-21/la-emergencia-viral-y-el-mundo-de-manana-byung-chul-han-el-filosofo-surcoreano-que-piensa-desde-berlin.html?prm=enviar_email
  • Hintikka, J. (2007). Socratic Espistemology. Explorations of Nowledge-Seeking by Questioning. Cambridge: Cambridge University Press.
  • Magnani. L. (2017). The Abductive Structure of Scientific Creativity. An Essay on the Ecology of Cognition. Switzerland: Springer.
  • Nancy, J-L. (30 de març de 2020). Comunovirus (trad. Gerard Moreno Ferrer). Ara.cat. Recuperat de: https://www.ara.cat/opinio/Comunovirus-coronavirus-covid-19-Jean-Luc-Nancy_0_2426157484.html
  • Sans, A. (2019). Rigor Mortis: Què passa quan una teoria nega allò que no li pertany o què passa quan un coneixement es veu obligat a adaptarse al que no pot. Comentari crític de «Construir en la foscor. Teoria i observació en ciència i en psicoanàlisi», de R. Caper. Revista Catalana de Psicoanàlisi, Vol. XXXV/2, 141-151.
  • Sans, A. (2017). El lado epistemológico de las abducciones: La creatividad en las verdades-proyectadas. Revista iberoamericana de argumentación, 15, 77-91. Doi: 10.15366/ria
  • Vallverdú, Jordi  (2016). Causalidad y epidemiología. Estany A, Puyol A. Filosofía de la epidemiología social. Madrid: CSIC.
  • Žižek, S. (2020). PANDEMIC! COVID-19 Shakes the World. OR Books.


(*) Nota: Ambdós autors han contribuït de forma igual al treball. L'orde segueix la classificació alfabètica.
 

Més reflexions a Pensem.cat:








Logotip de pensemcat
Editora: Marta Rovira Martínez
Cap de redacció: Bernat Ferrer
Cap de disseny i comunicació: Carme Garcia Fabón
Publicitat: [email protected]

Membres del Consell Editorial

Una iniciativa de: Logotip de la Fundació Congrés de Cultura Catalana
Segueix-nos a:
Cerca a Pensem:

Butlletí

 

Llicència: CC BY-NC-ND
ISSN: 2696-306X

 

Amb la col·laboració de: Logotip de la Generalitat de Catalunya - Departament de la Presidència