La pesta de Milà de 1630. Després de la tragèdia... torna l'alegria?

L'epidèmia va matar uns 60.000 milanesos d'un total de 130.000 | A Barcelona va causar 15.000 morts d'un total de 35.000

per Agustí Alcoberro , professor d'Història Moderna (UB) i president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, 2 d'abril de 2020 a les 13:15 |
Amb la pesta fora de control, les autoritats van decidir celebrar una processó que encara va empitjorar més la situació. | Casa del Manzoni
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 d'abril de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La Casa d'Alessandro Manzoni, a Via Morone, 1, de Milà, ha tancat les portes, com també ho han fet la resta de museus i monuments d'Itàlia. La pàgina web ens informa que es tracta d'una mesura provisional "si spera solo per il tempo clinicamente necessario". El casalot on va viure i morir el gran novel·lista italià es troba al rovell de l'ou de la capital de la Llombardia, entre les estacions de metro de Montenapoleone i Duomo, i a tocar de l'anomenat Quadrilatero della moda. Habitualment, la casa és visitada per nombrosos grups d'alumnes de batxillerat, ja que la gran novel·la de Manzoni, I promessi sposi, és lectura obligatòria a tots els centres d'ensenyament secundari italians, juntament amb la Divina Comèdia de Dante.

M'imagino que la buidor i el silenci d'uns carrers habitualment plens d'història, de gatzara i de glamour deu retornar poc o molt a les pàgines més destacades de la novel·la de Manzoni: aquelles que ens parlen de la terrible pesta de Milà de 1630 i dels seus terrorífics efectes. Aquella epidèmia se'n va emportar unes 60.000 persones en una ciutat que amb prou feines devia superar les 130.000. I tot seguit es va estendre en rèpliques igualment espaordidores arreu. A l'oest, a Venècia, va provocar 46.000 morts (sobre una població de 140.000). Tot travessant la Mediterrània Occidental, va esclatar a València, i des d'allí a Barcelona, on els anys 1651-52 van morir unes 15.000 persones, d'un total de poc més de 35.000: ho explica el dietari de l'assaonador Miquel Parets, que ara reedita l'editorial Barcino (i del qual els historiadors James Amelang i Xavier Torres ens van donar un primer tast a Dietari d'un any de pesta, d'Eumo ed.).

Manzoni es va documentar àmpliament per redactar aquest episodi de la seva obra. Va recórrer als cronistes de l'època i a la documentació oficial, i en va proporcionar un relat vibrant i objectiu, potser més proper a la història que fan els historiadors que no pas a la novel·la.
 

«I promessi sposi», obra mestra d'Alessandro Manzoni que retrata l'episodi de pesta patit a Milà, que treu el millor i el pitjor de l'espècie humana. Foto: Casa del Manzoni.



Com s'esdevé massa sovint, la realitat supera la ficció. A Milà s'apleguen vers 1630 els tres flagells bíblics: la fam, la guerra i la pesta –que conformen, amb la mort, els quatre genets de l'Apocalipsi. Les males collites dels anys precedents provoquen revoltes populars, els coneguts "rebomboris del pa" que se salden amb l'assalt i el saqueig de forns, fleques i magatzems de farina. Les autoritats recorren a l'exèrcit, ordenen disparar a la multitud, decreten l'estat de guerra i sentencien i executen penes de mort. Però també s'afanyen a restaurar l'abundància i a abaixar els preus del gra. I aleshores, l'estiu de 1629 es produeix la invasió de la Llombardia per part de les tropes alemanyes, en el marc d'una de tantes guerres locals ubicades en el context més ampli de la Guerra dels Trenta Anys: una de les conteses més catastròfiques pel que fa a la  mortalitat de la població civil, que ha estat justament comparada amb la I Guerra Mundial del segle XX.

Les tropes duien amb elles el bacil de la pesta. A poc a poc, en les localitats que han travessat, comencen a caure homes i dones. El 20 d'octubre el metge Lodovico Settala avisa el Tribunal de Sanitat d'un cas sospitós. D'altres casos es donen en altres municipis en els dies següents. Però les autoritats menystenen aquestes informacions i es mostren contràries a actuar. Les primeres mesures, del tot insuficients, es prenen deu dies després. Encara el 14 de novembre, el governador Spínola, la màxima autoritat nomenada per Madrid (el ducat de Milà pertanyia a la Monarquia Hispànica) es nega a estudiar un ampli informe mèdic al·legant que la seva prioritat és la guerra.

En pocs dies la situació escapa de qualsevol control. Les autoritats civils i eclesiàstiques decideixen aleshores celebrar una processó. Però aquest acte massiu de pietat no ateny l'objectiu esperat, sinó tot el contrari: la mortalitat es dispara, i passa dels 500 difunts diaris als 1.500. El llatzeret, situat fora muralla i destinat habitualment als viatgers que havien de fer la quarantena, es troba de cop i volta saturat de malalts. Comencen a circular rumors que culpen a anònims "untadors" de l'extensió de la malaltia. Alguns captaires, i també els estrangers que resten a la ciutat, són observats amb desconfiança; alguns fins i tot són detinguts i assassinats per la multitud. Alguns supervivents a la pesta dels estaments més pobres es fan els amos de la ciutat: entren a les cases dels difunts i roben tot allò de valor. I juntament amb aquests casos, s'estén la solidaritat, es viuen episodis commovedors d'heroisme i de bondat. La pesta ens ensenya el millor i el pitjor de l'espècie humana.



No faré un spoiler, com en diuen ara. Però és evident que els mals temps passen i després de les tragèdies torna l'alegria i l'abundància. A la fi de les guerres i de les pestes, els vidus i les vídues es casen sense esperar el pas de l'any de dol. "El muerto al hoyo, y el vivo al bollo", diu la màxima castellana. De tota tragèdia sempre en queda un supervivent per explicar-la: ho deia el meu avi Ramon, un pagès pobre de secà, savi i analfabet, que va conèixer la grip espanyola de 1918, la guerra civil i la postguerra.

Manzoni descriu la part més fosca de l'ànima humana, però en vindica la part millor, des d'un humanisme cristià. La seva història és profundament local, i per això mateix esdevé universal. Ell mateix va fer dues versions de la seva novel·la. La primera, en milanès, va aparèixer per lliuraments entre els anys 1825 i 1827. La segona, en toscà, és a dir, en el dialecte que va esdevenir l'italià estàndard, ho va fer el 1840, tretze anys més tard. Fet i fet, el seu valor és universal, com també ho és la ciutat que hi descriu. Cal llegir-la. I, quan puguem, caldrà tornar a Milà.

 

Més reflexions a Pensem.cat:






Logotip de pensemcat
Editora: Marta Rovira Martínez
Cap de redacció: Bernat Ferrer
Cap de disseny i comunicació: Carme Garcia Fabón
Publicitat: [email protected]

Membres del Consell Editorial

Una iniciativa de: Logotip de la Fundació Congrés de Cultura Catalana
Segueix-nos a:
Cerca a Pensem:

Butlletí

 

Llicència: CC BY-NC-ND
ISSN: 2696-306X